Ressenya – Revenge of the Savage Planet

Una evolució acolorida d’una joia infravalorada

Quan Journey to the Savage Planet es va estrenar l’any 2020 (a Google Stadia…), em va cridar l’atenció pel seu món vibrant, l’humor informal i unes mecàniques d’exploració sorprenentment ben treballades. Era un joc que portava l’esperit indie amb orgull, oferint una aventura compacta, però memorable, com una mena de Metroidvania en primera persona a mig camí entre Metroid Prime i el meu estimat Morphite. Ara, amb Revenge of the Savage Planet, tornem a aquest univers acolorit, però amb noves perspectives. Literalment i figuradament.

Un canvi de perspectiva que funciona

Un dels canvis més destacats d’aquesta seqüela és el pas de la primera a la tercera persona. Podria semblar un recurs fàcil o fins i tot un error, però no ho és gens. El nou punt de vista està molt ben implementat: els controls són més precisos, el moviment és més fluid i la visió de l’entorn ajuda tant en l’exploració com en els combats. Tornem a gaudir del plaer de descobrir noves eines i habilitats, però ara tot està més polit i ben integrat.

S’han afegit mecàniques com una eina per ruixar aigua (que inevitablement recorda Powerwash Simulator) que encaixen molt bé tant en els trencaclosques com en els combats. També s’hi estrena un llaç que aporta més profunditat als desplaçaments, al combat i fins i tot permet capturar criatures per portar-les a la base personalitzable. Tot plegat fa que el joc trobi la seva pròpia veu sense perdre l’essència de l’original.

Un planeta per gaudir en companyia

Tot i haver jugat Revenge of the Savage Planet en solitari i haver-me-ho passat d’allò més bé explorant els seus biomes alienígenes, és en el multijugador on el joc brilla de veritat. Permet jugar tant en línia com en pantalla partida local —cosa que avui dia ja costa de veure— i això li dóna una altra dimensió. Molts enemics i mecàniques s’adapten de manera subtil a la presència de dos jugadors, fent que l’experiència sigui més dinàmica i col·laborativa. Ja sigui resolent trencaclosques plegats o coordinant-vos per fer salts aeris i ruixar criatures, l’aventura es viu millor compartida amb algú.

Més evolució que revolució

A banda de les millores jugables, el que realment diferencia aquesta seqüela és el seu to i ritme. El primer joc apostava fort per l’humor absurd i els vídeos satírics constants, però ara tot això s’ha moderat. L’humor continua present, però és més subtil i natural, més integrat dins del món que no pas llançat a la cara del jugador. I això li va molt bé: no es fa pesat i ajuda a construir una atmosfera més equilibrada.

També destaca la base principal del jugador, que ja no és només un menú amb opcions: és un espai viu que evoluciona amb tu. Pots millorar l’equip, decorar l’interior, personalitzar l’entorn… Tot plegat aporta una sensació de progrés i implicació que encaixa molt bé amb l’estructura més oberta del joc, que convida a explorar i provar coses a ritme propi.

Un món que val la pena tornar a descobrir

Visualment, Revenge of the Savage Planet continua ampliant tot allò que feia especial l’original. Els entorns són exuberants, plens de color i creativitat. L’estil artístic manté aquest to entre el còmic i l’alienígena, i els dissenys de les criatures són imaginatius i amb molta personalitat. A nivell tècnic, també es nota un pas endavant: és un joc més polit, segur de si mateix i amb una identitat pròpia molt clara.

La banda sonora i el disseny de so potser no són especialment memorables, però acompanyen bé l’experiència. Cada soroll, cada esquitx i cada crit alienígena ajuden a fer que aquest món estrany resulti sorprenentment acollidor.

Versió analitzada: PC
Còpia del joc proporcionada per Raccoon Logic.

Per estar sempre a l’última de les principals novetats del món dels videojocs en català, recordeu seguir-nos a Twitter, Facebook o Telegram.