Ressenya – Drag x Drive

Cada nova generació de Nintendo porta almenys un títol experimental que intenta mostrar què pot fer el maquinari de manera diferent. A Nintendo Switch 2, aquest paper l’assumeix Drag x Drive, una curiosa barreja d’esport competitiu i mecàniques de conducció amb control per moviment. A primera vista, sembla l’intent de Nintendo de recuperar aquell factor sorpresa dels inicis de Wii Sports o Arms, però amb un toc més intens. Controles el teu avatar amb moviments de braç reals, girant i accelerant com si fossis dins del joc. És fresc, crida l’atenció i, sens dubte, diferent dels títols esportius tradicionals.

El problema és que ser diferent no sempre és suficient. Tot i que Drag x Drive aconsegueix transmetre una sensació d’immersió durant les primeres partides, la màgia s’esvaeix ràpidament. Apareix el cansament i t’adones que no hi ha gaire més sota la superfície. El que podria haver estat el pròxim gran èxit multijugador peculiar de Nintendo es queda en una prova de concepte, i venuda a un preu massa alt.

L’atractiu (i on fa mal)

Les primeres partides les vaig gaudir de debò. La part física ven el realisme: accelerar amb moviments rítmics de braç, controlar els girs i després fer una passada ràpida és molt més tàctil que prémer un botó. Però després de dos o tres partits, els braços començaven a fer-me mal. El moviment constant és la identitat del joc i, alhora, la seva limitació. Quan la novetat desapareix, apareix la fatiga.

A més, no hi ha cap opció de control tradicional amb botons. Aquesta obligatorietat del moviment fa que qualsevol jugador que es cansi ràpidament (o que senzillament prefereixi jugar de manera tradicional) no tingui alternativa. La corba d’aprenentatge hi és, i pots millorar la precisió amb la pràctica, però massa sovint és l’esgotament, i no pas l’habilitat, qui posa fi a la sessió.

Contingut i progressió

A primera vista hi ha varietat: diferents rols/posicions, un grapat de pistes i minijocs que reinterpreten la jugabilitat bàsica. Així i tot, no hi ha gairebé res més a fer més enllà de “jugar un partit” o completar reptes cronometrats per desbloquejar cosmètics. Els desbloquejables són simpàtics (adhesius, combinacions de colors, cascos), però més enllà d’uns canvis visuals mínims, hi ha poc a aconseguir. No hi ha cap estructura de temporada, ni un mode per a un jugador robust, i la motivació per continuar s’apaga al cap d’una tarda.

Sensacions a la pista

Quan els controls responen bé, els partits poden fluir: sortir disparat d’una rampa, fer una passada precisa, clavar un mate… i aleshores el joc brilla. Ara bé, els tirs i les recuperacions de pilota no són consistents. Els intents de curta distància tenen avantatge i el temps defensiu es nota irregular. És un caos entretingut en partides ràpides, però li falta la claredat i la finor d’altres experiments competitius de Nintendo.

Presentació i rendiment

Estèticament, Drag x Drive no acaba de trobar identitat. Els personatges semblen maniquins sense carisma, les pistes es confonen entre elles i la banda sonora no aporta l’energia que caldria. Tot funciona correctament, no hi ha errors tècnics greus, però l’art i el disseny general fan que el conjunt sembli més una demo tecnològica que no pas un títol important. Es podria dir que hi falta aquell toc tant Nintendo que hem vist fins i tot en propostes com el Playtest Program de Nintendo Switch Online.

En línia, local i comoditat

En línia, els temps d’espera són raonables i les partides estables, però massa sovint vaig topar amb lobbies de nivell molt desigual i amb repeticions constants dels mateixos camps. Localment, és una curiositat divertida per a una estona amb amics, però pràcticament per a sessions curtes. Pel que fa a la comoditat i l’accessibilitat, la dependència de moviments repetitius de braç és un punt feble clar. Ajustar la sensibilitat ajuda una mica, però sense un esquema de control alternatiu ni opcions d’ajuda més detallades, és difícil aguantar llargues sessions sense cansament.

El veredicte

Drag x Drive captura una sensació curiosa i real, i la fa jugable. Durant unes quantes partides és únic i fins i tot realment entretingut. Però la manca de modes, la progressió tan mínimament ridícula, la presentació plana i el cansament físic dels controls limiten molt el seu recorregut. M’agrada el concepte i el que representa dins de la companyia. El que no m’agrada és continuar-hi jugant.

Per 10 €, Drag x Drive seria una recomanació fàcil com a videojoc experimental. Per 19,99 €, costa molt més de justificar. Estàs pagant per una idea que funciona, però que no es converteix en un esport complet. Tanmateix, com a defensor de les persones amb mobilitat reduïda, espero que ajudi a moltes persones simpatitzar amb aquest col·lectiu.

Versió analitzada: Nintendo Switch 2
Còpia del joc proporcionada per Nintendo of Europe.