Ressenya – Dispatch

Després del tancament i el posterior renaixement de l’estudi original de Telltale Games, els seguidors de les aventures narratives tenien moltes ganes de veure un “retorn als orígens” de debò. Aquí és on entra Dispatch, el primer títol d’AdHoc Studio, un equip format per les ments creatives que ens van portar The Wolf Among Us i Tales from the Borderlands. Publicat per la mateixa AdHoc i llançat de forma episòdica a finals del 2025, Dispatch s’allunya de les llicències famoses per oferir una comèdia laboral de superherois totalment original. Ens posem en la pell d’en Robert Robertson, l’antic heroi Mecha Man, que es veu obligat a acceptar una feina d’oficina després que el seu meca quedés destrossat. És una aposta que intenta fer evolucionar el gènere barrejant escenes cinemàtiques amb gestió que ens fa sentir part activa de l’acció.

Oficina, capes i el pes de la realitat

La història de Dispatch és una bufada d’aire fresc si la comparem amb les trames de superherois fosques que tant abunden avui dia. En lloc de la cruesa de propostes com The Boys, el joc ens proposa una comèdia d’oficina plena de cor, ambientada en una versió alternativa de Los Angeles. La trama gira entorn dels intents d’en Robert per rehabilitar un grup d’antics supervillans mentre navega entre els drames d’oficina i el seu desig de tornar a ser un heroi.

Amb un repartiment de veus de luxe que inclou Aaron Paul i Laura Bailey, la química entre els personatges és, sens dubte, el millor del joc. Els diàlegs són ràpids i els moments emotius tenen aquella sinceritat que tant ens agradava dels millors temps de Telltale. Això sí, el camí narratiu és força més lineal que les trames ramificades d’altres títols del gènere. Tot i que la il·lusió de tria està ben resolta, ja que les decisions afecten més la gestió de l’equip que no pas el rumb de la trama, el nucli de la història no canvia gaire, cosa que pot decebre els que busquin molts finals diferents. És una història tancada i ben lligada que prefereix centrar-se en el creixement dels personatges.

Cent dotze, digui?

El punt on Dispatch realment trenca amb el passat és en eliminar aquells moments de passejar per l’escenari que sovint es feien pesats en les aventures narratives clàssiques. Aquí, el joc es basa en el mapa de la Xarxa de Superherois. En cada torn, hem de decidir on enviem el nostre equip per atendre les emergències que sorgeixen a la ciutat. Cada heroi té les seves habilitats, caràcter i sinergies; per exemple, si ajuntes dos exvilans que ja es coneixien, pots guanyar una bonificació, però també t’arrisques a tenir problemes de convivència. Aquesta part estratègica fa que les nostres paraules tinguin un pes real en la partida. També hi ha minijocs de pirateig que serveixen per desconnectar, tot i que no són gaire complexos.

Un còmic que cobra vida

En l’apartat visual i sonor, Dispatch demostra que és un títol de nova generació. Amb l’Unreal Engine 4 han aconseguit un estil que sembla una sèrie d’animació d’alt pressupost. La direcció de fotografia és espectacular, amb angles de càmera i moviments en les baralles que no tenen res a envejar a produccions de cine. Tant a consoles com en la majoria d’ordinadors, el joc va com la seda i pràcticament no hi ha temps de càrrega entre les escenes i el joc.

El disseny de so no es queda enrere, amb una banda sonora que lliga perfectament amb les escenes del joc. L’únic però tècnic és que, de vegades, el moviment dels llavis no acaba de quadrar en les escenes d’oficina més ràpides, sobretot amb alguns personatges secundaris. Malgrat aquest detall, el desplegament visual i la fluïdesa de les animacions fan que Dispatch sigui una de les aventures més maques dels últims anys.

Accessibilitat a l’era heroica

AdHoc Studio s’ha esforçat molt per oferir un bon grapat d’opcions d’accessibilitat. El joc té un “Mode Cinemàtic” que permet saltar-se els Quick-Time Events per gaudir de l’acció sense haver de patir per si premem el botó a temps. També es pot augmentar la mida del text. El que sí que es troba a faltar és una opció per donar més temps a les respostes dels diàlegs. Per a jugadors que necessitin anar més a poc a poc o que tinguin dificultats per llegir ràpidament, el ritme de les converses pot ser estressant. S’agraeix el mode per a streamers (que treu la música amb drets d’autor), però ajustar la velocitat dels diàlegs hauria estat un detall clau per fer el joc realment inclusiu per a tothom.

L’herència de Telltale està en bones mans

Dispatch és una evolució segura i amb molt d’estil del gènere episòdic. En centrar-se en les mecàniques de gestió de personal, l’estudi ha aconseguit arreglar els problemes de ritme que tenien els últims jocs de Telltale. Substitueix l’exploració més avorrida per una gestió que realment importa i que et fa sentir responsable.

Potser la història no arriba a ser tan impactant com les primeres temporades de The Walking Dead ni té l’atmosfera perfecta de The Wolf Among Us, però és una experiència magnífica. La idea de la comèdia d’oficina és molt original i agafar afecte al teu equip és molt fàcil. És un joc que respecta el temps del jugador i que ens ensenya cap on pot anar la narrativa interactiva en el futur. Si trobàveu a faltar l’estil Telltale, Dispatch és el retorn que estàveu esperant.

Versió analitzada: PC.
Còpia del joc proporcionada per AdHoc Studio.