Ressenya – Demon Tides

En el panorama en constant evolució dels jocs de plataformes indie, Fabraz s’ha guanyat un lloc propi. El seu últim títol, Demon Tides, es presenta com un decidit successor de món obert de Demon Turf. Publicat a principis de 2026, aquesta seqüela canvia els nivells lineals per un vast arxipèlag oceànic conegut com a Ragnar’s Rock. En el paper de Beebz, la reina dimoni, els jugadors se submergeixen en una aventura de temàtica pirata que sembla una unió espiritual entre el moviment de Mario Odyssey i l’estructura marítima de The Wind Waker.

Una reunió amb els rebels

La narrativa segueix a Beebz després de rebre una misteriosa carta de Ragnar, el Rei de Ragnar’s Rock, que afirma ser el seu pare perdut fa molt de temps. En salpar amb la seva tripulació, la Beebz descobreix que el seu potencial patriarca és en realitat un monarca tirànic que ha abandonat el seu poble a la ruïna. El to assoleix un equilibri interessant; tot i que el món és vibrant i els personatges vessen energia, els temes de fons són sorprenentment foscos.

El diàleg, però, s’inclina molt cap a un estil ‘zoomer’ que de vegades pot resultar una mica ‘cringe’, amb personatges que utilitzen constantment argot modern. Malgrat un guió a estones incòmode, els conflictes personals de la Beebz ofereixen una premissa convincent que em va mantenir interessat durant tota la campanya. És una progressió lineal a través de tres zones oceàniques ben diferenciades, però els girs emocionals aporten un pes narratiu que no m’esperava.

Moviment a gran velocitat

La jugabilitat és on Demon Tides realment brilla. El bucle principal consisteix a explorar aigües immenses per trobar illes, cadascuna amb els ‘Golden Gears’ necessaris per desbloquejar la següent regió. El ventall de moviments de la Beebz és una lliçó magistral de fluïdesa, amb triple salt, lliscaments per la paret i tres transformacions úniques: un ratpenat per a la verticalitat, una baldufa per planejar i una serp per assolir la màxima velocitat per terra o aigua. Encadenar-los crea un ritme que els speedrunners adoraran.

L’addició del sistema de ‘Talismans’ permet personalitzar encara més aquest moviment, afegint salts extres o planejades per conservar la inèrcia. Tot i que el llançament inicial va patir una mica de manca de poliment, concretament un error on la càmera travessa les parets en seccions de plataformes ajustades i algunes petites errades quan apareixen les illes, les mecàniques principals són tan sòlides que aquests problemes tècnics poques vegades em van frustrar.

Un espectacle oceànic d’alta saturació

Visualment, el joc és un regal per a la vista, abandonant l’estètica 2D sobre 3D de l’entrega anterior per un aspecte totalment 3D amb cel shading que destaca per colors molt saturats. Cada bioma té una identitat visual pròpia que se sent dissenyada amb cura. La direcció artística es complementa amb una banda sonora fenomenal composta per Fat Bard i 2 Mello, barrejant ritmes ‘lo-fi funky’ amb temes d’alta energia que fan que cada moviment amb èxit se senti merescut.

En l’apartat tècnic, el rendiment és generalment sòlid a PC, tot i que l’aparició sobtada (pop-in) pot xocar quan viatges a gran velocitat en forma de serp. La càmera recorda una mica la dels principis dels 2000; és manual i de vegades es queda atrapada darrere la geometria en passadissos estrets, cosa que podria molestar els jugadors acostumats a la perfecció automatitzada dels títols triple A moderns. Tanmateix, l’encant dels dissenys de personatges ajuda molt a emmascarar les arestes tècniques més aspres.

Anarquia Accessible per a Tothom

Fabraz ha anat més enllà per garantir que el repte del joc sigui personalitzable. Demon Tides inclou un conjunt robust d’opcions d’accessibilitat, com un botó per desactivar la sacsejada de pantalla, un mode en primera persona per a aquells amb problemes de percepció de la profunditat i la possibilitat de reduir la velocitat del joc per a moviments més precisos. El més destacable és que torna el sistema de ‘checkpoints’, que et permet plantar el teu punt de reaparició a qualsevol lloc del món. Si t’està costant un repte de plataformes específic, pots deixar una bandera cada pocs passos. També estan disponibles l’escalat de la interfície i els contorns d’alt contrast, facilitant la navegació pels paisatges tan actius i vibrants. Els talismans també actuen com un selector de dificultat, fa no fa. Dona gust veure un joc que respecta el temps del jugador mentre continua oferint un sostre d’habilitat molt alt per a qui vulgui dominar les seves mecàniques.

Demon Tides apuja el llistó del gènere

Demon Tides és una evolució, encara que una mica mancada de poliment, del gènere de plataformes en 3D. Aconsegueix portar la precisió en el moviment que va fer del seu predecessor un èxit i l’expandeix a un món que premia la curiositat i l’habilitat tècnica a parts iguals. Tot i que el diàleg et pot fer sospirar i algun error tècnic puntual et recorda els seus orígens indie, el pur plaer de moure’s és innegable. És un joc fet per gent que clarament estima la història del gènere, però que no té por d’explorar territoris més experimentals. Si vas créixer buscant superestrelles o similars, aquest viatge oceànic és una parada obligatòria.

És agosarat, sorollós i de vegades una mica caòtic, però té més cor i profunditat mecànica que la majoria de títols AAA publicats aquest any. La Beebz s’ha consolidat oficialment com una icona de les plataformes, i Demon Tides és l’esbarjo que es mereixia. Tant si ets un jugador casual com un speedrunner que busca el ‘frame’ perfecte, hi ha una gran quantitat de contingut que et mantindrà enganxat.

Versió analitzada: PC.
Còpia del joc proporcionada per Fabraz.