Ressenya – Duskfade

Els videojocs de plataformes en tres dimensions van viure una autèntica època daurada a principis dels anys dos mil. Des d’aleshores, molts estudis independents han intentat recuperar aquella màgia. Weird Beluga, un estudi espanyol, s’hi suma ara amb Duskfade, una aventura d’acció publicada sota el segell de Fireshine Games.

El joc no amaga les seves referències als grans clàssics de l’època, però tampoc es limita a copiar-los. Darrere d’aquesta aparença colorista i nostàlgica hi ha una història que parla de temes força més profunds del que podríem esperar.

Un viatge a través del temps

Duskfade ens porta a un món de clara estètica «clockpunk» que viu atrapat en una nit eterna després dels fets provocats per una misteriosa torre. Aquí controlem Zirian, un jove aprenent que amb l’ajuda de l’ocell mecànic Cuckoo, emprèn un viatge per rescatar la seva germana Allira i tornar el temps al seu curs natural. Sobre el paper, sembla la típica aventura de salvar el món. La història, però, va una mica més enllà. El guió aprofita aquesta premissa per tractar temes madurs amb el respecte que es mereixen.

L’aventura avança de manera bastant lineal, portant-nos per diferents biomes i escenaris. És una estructura molt clara i fàcil de seguir, però funciona bé perquè la història va construint a poc a poc la relació amb els seus personatges.

És cert que alguns diàlegs poden resultar una mica simples, sobretot en determinats moments, però hi ha sentiment en la manera d’explicar els pensaments de Zirian que acaba funcionant. Les cinemàtiques, a més, tenen prou ritme per explicar la història sense interrompre massa l’aventura.

Salts i combats amb regust clàssic

Pel que fa a la jugabilitat, Duskfade mira clarament cap als clàssics, amb referents que recorden fàcilment a Kingdom Hearts. La seva principal virtut és, sens dubte, el moviment. Saltar, esquivar, i desplaçar-se pels escenaris resulta molt natural. Els nivells també amaguen secrets i col·leccionables, de manera que explorar una mica més del compte acostuma a tenir recompensa. A mesura que desbloquegem noves habilitats, a més, podem tornar a zones anteriors per descobrir més camins i secrets. L’únic problema en aquest sentit és que les primeres zones no tenen un mapa especialment clar, i això pot fer que orientar-se sigui una mica més complicat del que hauria de ser.

El combat és probablement l’aspecte que queda una mica per sota de la resta. Les mecàniques són senzilles i ràpides, però els cops no sempre transmeten tot el pes que haurien de tenir. De vegades fa la sensació que els enemics reaccionen poc als impactes, i el sistema d’objectius tampoc acaba de respondre bé quan hi ha molts alhora. Per altra banda, els combats contra els caps són una altra història. Aquí el joc aprofita molt millor totes les seves possibilitats i converteix el plataformeig en una part clau.

Engranatges amb vida i bon rendiment

Weird Beluga ha apostat per un ús molt viu del color i per uns escenaris que aconsegueixen ser variats sense perdre l’estètica que defineix el joc. Hi trobem estructures mecàniques enormes, ciutats plenes d’engranatges i tota mena de detalls que fan que sigui fàcil aturar-se de tant en tant per fer una captura. El millor és que aquest estil també es nota en els enemics, els mecanismes i bona part dels elements que formen els nivells.

La música acompanya bé aquesta proposta, amb melodies que tenen cert punt nostàlgic. Els efectes de so, per la seva banda, compleixen sense destacar especialment, però ajuden a donar coherència al conjunt.

En l’apartat tècnic, el joc funciona correctament. A Xbox Series S he pogut jugar amb una taxa de 60 fps molt estable, una característica especialment important en un títol on els salts i els moviments depenen tant de la precisió. També funciona prou bé en portàtils. A ROG Ally Z1E, el joc es mou bé i manté tant una bona nitidesa d’imatge com una estabilitat més que correcta. És, per tant, d’aquells jocs que encaixen especialment bé amb aquest tipus de dispositius.

Un homenatge que va més enllà de la nostàlgia

Duskfade és fàcil de vendre com un homenatge als grans plataformes dels 2000, però limitar-lo a això seria quedar-se curt. Hi ha molta nostàlgia i les seves influències són evidents, però el joc també intenta construir la seva pròpia identitat, sobretot a través de la història i dels seus personatges.

El combat és l’aspecte que més marge de millora té, mentre que l’exploració podria beneficiar-se d’un sistema de navegació una mica més clar. Tot i això, són petits defectes que no afecten greument al joc en general. La gran virtut de Duskfade és que aconsegueix fer del moviment una part divertida de l’aventura, en lloc de convertir-lo simplement en una eina per anar d’un punt a un altre.

És una proposta que pot agradar tant a qui busca recuperar aquella sensació dels plataformes de Game Cube i PS2, com a qui s’hi acosta per primera vegada. No reinventarà el gènere, però tampoc ho necessita. Duskfade és un joc fet des de la passió, entretingut i amb prou encant per deixar un bon record quan després dels crèdits.

Versió analitzada: PC i Xbox Series S.
Còpia del joc proporcionada per Fireshine Games.