Ressenya – Splatoon Raiders

Splatoon Raiders és probablement el spin-off que més ganes tenia de veure arribar. Després d’anys amb la saga centrada sobretot en el multijugador competitiu, Nintendo ha decidit agafar el seu univers, les seves armes i el seu característic combat amb tinta i portar-los cap a un terreny completament diferent: el del shooter PvE amb botí, progressió i incursions. El resultat és un joc exclusiu de Nintendo Switch 2 que posa el jugador en la pell d’un mecanista que, després d’arribar a les misterioses illes Espiralita, haurà de col·laborar amb el Clan Surimi per sobreviure, descobrir secrets i, sobretot, aconseguir tot el botí possible.

I aquí és on Splatoon Raiders m’ha guanyat. Feia temps que esperava que Nintendo s’atrevís a explorar què podia oferir Splatoon fora del seu format tradicional i aquesta proposta de «shooter-looter» li encaixa sorprenentment bé. No intenta substituir els jocs principals, sinó demostrar que aquest univers té molt més marge per créixer.

Una aventura amb el Clan Surimi

La història ens porta a les illes Espiralita, un territori misteriós on el nostre mecanista haurà de treballar al costat de Shiver, Frye i Big Man, els membres del Clan Surimi que ja coneixíem de Splatoon 3. La premissa és prou senzilla per posar-nos ràpidament en situació, però funciona especialment bé perquè Nintendo aprofita l’aventura per donar més protagonisme a aquests personatges.

No estem davant d’una narrativa especialment complexa ni d’una història que vulgui revolucionar el gènere. De fet, el seu argument és probablement un dels aspectes més bàsics, però tampoc ho necessita. El joc sap que el seu principal atractiu és l’aventura, l’exploració i aquella sensació de voler fer una partideta més.

I és precisament aquí on escau una de les grans virtuts de Raiders: no sembla un experiment que aprofita el nom de Splatoon. Nintendo ha agafat elements que ja existien dins de la franquícia, principalment Salmon Run, i els ha convertit en la base d’un joc complet. De fet, els mateixos desenvolupadors expliquen que volien adaptar les experiències no competitives de Splatoon en una oportunitat per als nous jugadors de la saga.

Tinta, trets i addicció

La fórmula és fàcil d’entendre: iniciem una incursió, aniquilem hordes de Salmònids, completem els objectius, aconseguim recursos i tornem a la base per millorar el nostre personatge i preparar la següent expedició. És una estructura molt pròxima al shooter-looter, com ara Borderlands o Outriders, però adaptada perfectament al llenguatge de Splatoon.

Funciona perquè disparar continua sent tan satisfactori com sempre. La tinta continua formant part del moviment i de la manera d’atacar. A més, tenim una gran varietat d’armes i, sobretot, gadgets que amplien considerablement les possibilitats del personatge. També podem desenvolupar diferents tancs orientats a velocitat, potència o tàctica, cosa que permet construir configuracions diferents segons la manera de jugar.

El millor és que les incursions tenen una durada prou curta perquè el joc encaixi perfectament amb el format portàtil de Switch 2. Pots fer una partida ràpida, aconseguir una mica de botí i deixar-ho. O pots encadenar incursió rere incursió fins que t’adones que ha passat hora i mitja.

Aquesta estructura també permet que la dificultat vagi augmentant i que la progressió tingui un pes real. En alguns moments, més que insistir una vegada i una altra contra un nivell que es fa complicat, el joc et convida a revisar l’equipament i millorar el teu personatge. També s’ha de dir que en determinats moments pot aparèixer una mica de sensació de repetició o de grindeig, especialment quan ja coneixem les mecàniques principals. Però personalment m’ha costat molt deixar el comandament.

Un Splatoon espectacular, ara amb més caos

Visualment, Splatoon Raiders és exactament el que esperava d’un Splatoon desenvolupat específicament per a Nintendo Switch 2. La direcció artística continua sent una de les grans fortaleses de la franquícia. Personatges, enemics, armes i escenaris mantenen aquesta combinació tan característica de colors vius, dissenys extravagants i una estètica juvenil i fresca.

Però aquí hi ha una diferència important respecte a Splatoon 3: el nombre d’enemics en pantalla pot créixer enormement. Tenir una autèntica horda de Salmònids, amb efectes de tinta i explosions a la pantalla és una de les situacions en què es nota que Nintendo ha pogut construir el joc pensant en el maquinari de Switch 2.

La música, com ja és tradició a Splatoon, també és magnífica. Té personalitat, acompanya perfectament els combats i fins i tot els petits detalls sonors ajuden a donar vida a les incursions. Nintendo ha cuidat especialment aquests elements, fins al punt que les fanfàrries de victòria varien segons el membre del Clan Surimi que ens acompanya.

Sol o amb amics

Tot i que Splatoon Raiders està clarament enfocat a l’experiència individual, no és un joc estrictament per a un jugador. Podem completar incursions en cooperatiu amb fins a quatre persones, tant en línia com mitjançant comunicació local, i el botí i la progressió continuen formant part de l’experiència.

A més, durant les incursions tenim al costat un membre del Clan Surimi dins d’un robotet. Aquest company contribueix al combat i disposa d’un atac especial.

El cooperatiu encaixa especialment bé amb la filosofia del joc. Amb més jugadors, les hordes d’enemics i els objectius de les incursions guanyen més pes. Però el més important és que no vaig tenir en cap moment la sensació que necessités jugar amb altres persones. I això és especialment important en un spin-off que decideix apartar-se del multijugador tradicional.

El spin-off que Splatoon necessitava

Reconec que tenia moltes ganes que Splatoon fes alguna cosa així. Després de diversos anys associant la franquícia sobretot al PvP, veure Nintendo agafar el seu univers i convertir-lo en una aventura PvE centrada en la progressió era una de les possibilitats que més em cridaven l’atenció. I Splatoon Raiders ha complert aquestes expectatives.

El que més m’agrada és que no sembla un simple entreteniment temporal abans del pròxim Splatoon principal. Té una identitat pròpia i demostra que les mecàniques de la saga funcionen perfectament quan les traiem del món competitiu.

No és perfecte. La narrativa podria haver aprofundit més, alguns escenaris poden acabar resultant una mica repetitius i la progressió pot demanar més hores de les necessàries. Però són mancances que no aconsegueixen tapar una cosa molt més important: Splatoon Raiders és divertidíssim.

Sobretot, m’ha deixat amb ganes de més. Si aquest és el camí que Nintendo vol explorar amb els spin-offs de Splatoon, per mi poden continuar. Feia anys que volia un joc que s’atrevís a portar la franquícia en una direcció diferent, i aquesta fórmula li queda sorprenentment bé.

Versió analitzada: Nintendo Switch 2.
Còpia del joc proporcionada per Nintendo España.