Ressenya – Echoes of the End: Enhanced Edition

Echoes of the End: Enhanced Edition, desenvolupat per Myrkur Games i publicat per Skystone Games, és un ambiciós títol d’acció i aventura en tercera persona que intenta fusionar una narrativa cinematogràfica amb un enfocament únic en la interacció ambiental. Ambientat en un món de fantasia de baix perfil, rústic i amb una sensació de decadència, el joc segueix el viatge de la Ryn, una guerrera amb un passat misteriós i la capacitat de manipular l’entorn que l’envolta. Tot i que l’edició Enhanced Edition promet una experiència refinada, la realitat és una barreja contradictòria d’aspiracions visuals d’alta fidelitat i mancances de disseny fonamentals. Se situa en aquest espai difícil dels jocs ‘AA’ on l’ambició clarament supera la capacitat d’execució, donant com a resultat un títol que se sent força oblidable malgrat algunes espurnes ocasionals de brillantor i una identitat pròpia.

Una crònica de déus i ruïnes

La narrativa d’Echoes of the End se centra en la missió personal de la Ryn, qui recorre un món a la vora de l’abisme per trobar el seu germà. El plantejament de la història és el clàssic de la fantasia d’alts riscos, presentant un món on les lleis de la natura comencen a esquerdar-se. El to és cinematogràfic, recolzant-se fortament en la química entre la Ryn i el seu acompanyant, l’Abram, qui es converteix en el contrapunt emocional de la protagonista, oferint una dinàmica que intenta donar caliu a una trama que, d’altra manera, seria massa freda.

La meva impressió sobre la història és que, malgrat tenir elements potents com la relació amb l’Abram i el misteri del germà, arrisca massa poc en la seva execució. Tot i que el doblatge de la Ryn i les interaccions amb l’Abram són lloables i aporten una sensació de realisme als personatges, el conflicte global eclipsa la recerca personal, fent que els tòpics dominin sobre la singularitat. Sovint em trobava més interessat en la narrativa ambiental que no pas en els diàlegs que s’oferien. És una experiència cinematogràfica lleugera que dóna prou context per moure’t del punt A al punt B, però li falta el ganxo que defineixen altres títols moderns. Per a un joc que es presenta com un viatge narratiu dens, la falta de girs argumentals realment sorprenents fa que l’experiència quedi en una zona mitjana.

La física de la frustració

El nucli de la jugabilitat és un gir sorprenent respecte al que el màrqueting podria suggerir. En lloc d’un títol d’acció i rol intens, el joc se centra molt en els trencaclosques ambientals i en la mecànica de telequinesi que permet a la Ryn manipular objectes. Aquesta mecànica és, sens dubte, el millor de l’experiència. Utilitzar el poder de la Ryn per crear ponts, activar maquinària o fins i tot utilitzar l’entorn com a arma proporciona una satisfacció tàctil poc habitual en el gènere. Un moment destacat per a mi va ser aprendre a fer servir les habilitats per fer xocar els enemics entre si, així com trampes ambientals.

Tanmateix, aquest punt àlgid mecànic es veu compensat per un sistema de combat que se sent tràgicament bàsic. Quan la Ryn es veu obligada a desembeinar la seva espasa, el joc passa a un bucle repetitiu d’atacs lleugers que no tenen contundència ni profunditat. La varietat d’enemics és escassa, provocant que els combats semblin tasques en lloc de reptes. A més, tot i que el joc posa èmfasi en els puzles, aquests rarament requereixen més d’uns segons de reflexió. La majoria de solucions consisteixen a moure un bloc sobre una placa de pressió o trobar el moment per interactuar-hi. Vaig entrar esperant la intensitat d’un Dark Souls i em vaig trobar amb un joc de puzles una mica desordenat que no sembla segur de la seva pròpia identitat. L’Enhanced Edition fa ben poc per solucionar la simplicitat d’aquests sistemes, deixant al jugador en un cicle que es torna previsible en les primeres hores de joc.

Horitzons brillants i realitats trencades

Visualment, és un aparador de les capacitats de l’Unreal Engine. La direcció artística és fantàstica, barrejant textures realistes amb una paleta de colors que fan lluir. Els models de personatges tenen un gran nivell de detall i els efectes d’il·luminació són realment impressionants. El disseny de so també compleix la seva funció, amb una banda sonora orquestral que creix durant els moments cinematogràfics i efectes ambientals que transmeten la solitud de les ruïnes. En un nivell purament estètic, el joc juga en una lliga superior a la seva categoria, oferint vistes que no tenen res a envejar a moltes produccions ‘AAA’.

Malauradament, el rendiment és on l’etiqueta Enhanced Edition comença a trontollar. A Xbox Series S, la taxa de fotogrames és molt inconsistent. Els temps de càrrega són acceptables, però estan acompanyats de problemes de càrrega de textures visibles i el típic error de rendiment. Hi ha una clara falta d’optimització; el joc es veu genial, però funciona amb una sensació pesada i irregular. És un cas clàssic de prioritzar la fidelitat visual per sobre de la comoditat del jugador i, en les consoles modernes, un objectiu de 60FPS hauria de ser l’estàndard per a un títol millorat, no una excepció.

Pel que fa a l’accessibilitat, Echoes of the End ofereix un conjunt d’opcions estàndard que cobreixen el més bàsic. Els jugadors poden activar els subtítols i ajustar la mida de la font, cosa que s’agraeix tenint en compte la quantitat de context que s’entrega mitjançant registres de text. Hi ha configuracions de dificultat bàsiques que permeten mitigar la naturalesa repetitiva del combat si només es vol veure els puzles i la història, tot i que gairebé converteix el joc en un passeig sense cap sentit.

Un miratge visual que s’esvaeix

Echoes of the End: Enhanced Edition és un joc atrapat entre dos mons. Vol ser una èpica cinematogràfica de gran pressupost, però es veu llastrat per una simplicitat mecànica i uns obstacles tècnics significatius. Les mecàniques ofereixen un indici del que podria haver estat un joc de puzles i plataformes realment únic, però aquests moments queden enterrats sota capes de combat repetitiu i una història que no aconsegueix deixar una empremta. Si busques un aparador visual per justificar la teva compra, potser gaudiràs dels seus entorns, però el rendiment deficient i els errors t’amargaran l’experiència.

En definitiva, es tracta d’una experiència de zona mitjana que serveix com a lliçó sobre la prioritat de l’estil per sobre de la substància. No és un mal joc, però sí un joc oblidable; un títol que probablement es perdrà entre la multitud. La meva conclusió és de potencial desaprofitat; hi ha un joc millor amagat dins d’Echoes of the End, un que abraci els seus puzles i solucioni el seu rendiment, però aquesta ‘Enhanced Edition’ no ho és. Només es recomanable per a aquells que tinguin una alta tolerància als problemes tècnics i una ganes molt específiques d’interacció basada en la física.

Versió analitzada: Xbox Series S.
Còpia del joc proporcionada per JanduSoft.